pluja, calma i primavera

Dies lactants empenyen nits prenyades d'esperança.
Demà, el somni d'una casa.


Giorni lattanti spingono notti gonfie di speranza.
Domani, il sogno di una casa.

Alba


The Body breaks, Devendra Banhart

PACIÈNCIA

Muere lentamente

Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito,
repitiendo todos los días los mismos trayectos,
quien no cambia de marca,
no arriesga vestir un color nuevo
y no le habla a quien no conoce.
Muere lentamente quien hace de la televisión su gurú.
Muere lentamente quien evita una pasión,
quien prefiere el negro sobre blanco
y los puntos sobre las "íes" a un remolino de emociones,
justamente las que rescatan el brillo de los ojos, sonrisas de los
bostezos, corazones a los tropiezos y sentimientos.
Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el
trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño,
quien no se permite por lo menos una vez en la vida,
huir de los consejos sensatos.
Muere lentamente quien no viaja, quien no lee, quien no oye música,
quien no encuentra gracia en si mismo.
Muere lentamente quien destruye su amor propio, quien no se deja
ayudar.
Muere lentamente, quien pasa los días quejándose de su mala suerte o de la lluvia incesante.
Muere lentamente, quien abandona un proyecto antes de iniciarlo,
no preguntando de un asunto que desconoce
o no respondiendo cuando le indagan sobre algo que sabe.
Evitemos la muerte en suaves cuotas, recordando siempre que estar vivo
exige un esfuerzo mucho mayor que el simple hecho de respirar.
Solamente la ardiente paciencia hará
que conquistemos una espléndida felicidad.

Martha Medeiros

**********

Tenia pendent posar aquesta poesia. La segona vegada que vam parlar em vas explicar que la tenies penjada al teu despatx i la veies cada dia, i va ser la primera carta que em vas enviar. Ens la vam aplicar al peu de la lletra, i al cap de deu dies de la primera conversa casual, vas travessar el mar per venir-me a conèixer. Vam deixar de morir lentament i vam començar aquesta meravellosa història que aviat complirà dos anys...i que ens ha canviat radicalment la vida.
M'han sorprès els últims versos, que no recordava: "Solament l'ardent paciència farà que conquistem una esplèndida felicitat". Paraula grossa i que sempre m'havia resultat antipàtica: La paciència. Però no una paciència resignada...sino una paciència apassionada. Renovadora, creadora. Res resumeix millor aquesta època que aquests darrers versos. Qui m'ho hauria dit, dos anys enrera, que podria presumir de paciència apassionada, quan no havia estat mai capaç d'esperar-me ni tan sols a mi mateixa. És ben bé...que a tots ens toca tard o d'hora, volguent o no, posar-nos davant del que més ens angoixa, a mode de lliçó de vida...i, o bé créixer, o bé continuar morint lentament.

:) Alba
(els que em coneixeu sabeu prou bé que un dels meus principals defectes és la impaciència)



Gianna Nannini , Pazienzia

Mélancolie

Asseguda al vèrtex de la finestra,
observant allunyar-se els records,
navego dins la serenor implacable
d'una copa de vi postergada.
No vull aplaçar més celebracions:
Sento melanconia del futur.

Alba


Mélancolie, Dick Annegarn

ritornata

Ero scrivendo un post per spiegare un po' la mancanza di testi negli ultimi giorni...ma questo tuo "Ti Amo" interrompendo al'improvviso i miei pensieri notturni ha fatto scomparire tutte le parole possibili e impossibili, e solo ho voglia di dire "ciao, sono qui, tutto bene, questo continua..."

****

Estava escrivint un post per explicar una mica la mancança de textos dels darrers dies...però aquest teu "Ti Amo" interrompent d'improvist els meus pensaments nocturns ha fet desaparèixer totes les paraules possibles i impossibles, i només tinc ganes de dir "Hola, sóc aquí, tot bé, això continua..."

;) Alba


(immagine :Theme Park2, David Markin)



Nina Simone, My Babe just cares for me

VITA!

"Sono posseduto da una passione inesauribile che finora non ho potuto né voluto frenare. Non riesco a saziarmi di libri. "

Francesco Petrarca


Nina Simone Ain't Got No...I Got Life!

liquiditat

Ara que ja no plou a fora, plou a dintre.
Tot mullat i una certesa íntima.
Els meus ulls, bevent dels teus,
s'adormen somiadors en la nit líquida.

Alba

Enfrontant les pors

Sí, tinc pànic a les escales. Durant molts mesos, de petita, tenia un somni recorrent: queia i queia per una escala de cargol que no s'acabava mai; em despertava feta una boleta enmig del llit, tremendament esgotada. El somni va desaparèixer quan es van solucionar una sèrie de problemes a casa. Però un dia de calor asfixiant, al cap d'uns quants anys, pujant l'escala que portava a la terrassa de casa em va començar a girar tot i no sabia on posar els peus. Des d'aleshores, podríem dir que tinc una espècie de vertígen a les escales. És com si hagués perdut la noció d'"escaló", i una cosa tan senzilla com pujar o baixar una escala per mi significa una gran concentració. He trobat aquesta foto per casualitat i he sentit la necessitat d'exorcitar el meu tema amb les escales, seguint la tònica dels últims mesos de neteja general de pors...de moment, exitosa. :)

Notte II dopo

Ci sono parole che fuoriescono in un momento
ma rimangono come zanzare proprio dentro
facendo diventare questa notte tutte le notti.
Cerco quel paradiso dove so che ci sei te,
dove so che la tua dolcezza vince sempre
al tuo senso de l'ironia purtroppo diventato ormai cinismo.
Ti chiedi come mai non sono tranquilla...dopo tanto amore.
Uomo mio, guarda un po dove lanci i coltelli.
Amarti mi rende debole soltanto se non riesci a sentire quanto.

Alba


Marine Girls, A Place in the Sun

VERGONYA ALIENA

Fraga: 'Franco no va ser cap criminal'

( article extret de racocatalà.com):

Dilluns, 1 de desembre de 2008 a les 21:00
Informa: Guillem

Internacional

L'expresident de la Xunta de Galícia, del PP espanyol, del PP gallec, exdiputat espanyol, exeurodiputat, exministre franquista i fundador d'Aliança Popular (i posteriorment del PP), Manuel Fraga, ha afirmat aquest darrer cap de setmana en una visita a Osca (l'Aragó) que "no es pot mirar enrera, s'ha de mirar endavant", respecte del franquisme i de la investigació dels crims del mateix, així com de la retirada d'estàtues i monuments del dictador a l'Estat espanyol.

L'opinió de Fraga, que ha estat alhora exdirigent de la dictadura i ponent de la Constitució espanyola actual, referma l'opinió de l'Audiència Nacional espanyola contra la del jutge Garzón, en el sentit que la justícia espanyola "no és competent" per estudiar els crims del franquisme. Preguntat pels periodistes sobre la figura de l'exdictador espanyol, Francisco Franco, Fraga va assegurar que aquest "no va ser mai cap criminal, en tot cas, que jo sàpiga, fou sever". Les declaracions coincideixen amb la postura "oficial" del PP, on per exemple Jaime Mayor Oreja -actual vicepresident del PP Europeu- opina que el franquisme va ser "una situació d'extraordinària placidesa", o les de l'expresident del PP del Principat, Josep Piqué, que va afirmar que la dictadura franquista "no era un règim feixista".

Fragile

Mina, Fragile
(& immagini dal film Che Fine ha fatto Baby Jane?)

Llibertat...obligatòria?

Es pot, es pot,

Som lliures com l’aire

Es pot, es pot, som nosaltres que fem la història,

Es pot.

Es pot, jo em vesteixo com em dóna la gana,

Es pot, sóc lliure de crear

Es pot, sóc amo del meu destí

Es pot, em puc posar un piercing.

Es pot, fer crítiques des de l’exterior,

Es pot, despotricar de tot el govern

Es pot, no fer ús dels conjuntius

Es pot, som lliures i transgressors!

Només cal un motiu d’inspiració qualsevol

I la nostra fantasia no té límits

Només cal un pinzell, uns colors

I nosaltres estem a punt

Per a perpetuar la creativitat dels pobles llatins.

Es pot, fer els joves als seixanta anys,

Es pot, regalar uns texans als avis

Es pot, en innobles retransmissions,

Esbatussar-se com cutres imbècils.

(...)

Amb aquella vena de raça italiana

Que és viva i batalladora

És natural que, doncs, siguem nosaltres

Que poguem canviar-ho tot

Amb el benentès que es deixi tot com estava.

Es pot, som lliures com l’aire, es pot

Es pot, som nosaltres que fem la història, es pot

Llibertat, llibertat, llibertat obligatòria!!

He canviat tant, sóc tan sense prejudicis…

Sóc infidel, sóc boig, ho puc fer tot.

Ve la por d’un vertígen total,

Vénen les ganes una mica anormals d’inventar-se una moral

Utopia, utopia, utopia-pia-pia-pia.

Es pot, ignorar als intel·lectuals,

Es pot, defensar els drets dels animals

Es pot, fer la guerra per fins justos

Es pot, som autèntics pacifistes.

Cada vegada que hi ha un merder, una preocupació social,

sembla talment que la gent gaudeixi

Tots hi diuen la seva; fem un bonic cor d’opinió

fins que el fet en qüestió no estigui més de moda.

Es pot, capgirar la nit i el dia,

Es pot, excitar-se amb una peli porno

Es pot, negociar sobre la presó

Es pot, tornar a cantar “Faccetta nera”.

Es pot, transgredir qualsevol mite

Es pot, perdre el cul per un travestit

Es pot, consultar una vident

Es pot, fer-se cadascú una bonica lliga.

(Estem segurs que tenim en comú

La certesa de l’enemic

Estem segurs que hi és

Però el més nou, el més roig dels partits

No se sap ben bé per què esdevé roig antic.

Es pot, amb la nostra gran cultura darrera,

Es pot, renovar tot el teatre

Es pot donar al món un missatge just

Es pot, al nivell de Jesucrist.

Es pot.

Cal tan sols una bonica cançó

I la teva revolució va tota sola

Cal tan sols que cadascú s’expressi

I després no importa

Si s’anomena la revolució de la Coca-Cola.)

Llibertat, llibertat, llibertat...obligatòria!

En aquesta teva llibertat il·limitada

d'expressió i de paraula

l'única revolució que nosaltres hem fet

té un defecte:

que és la revolució de la Coca-Cola!

Es pot, som lliures com l'aire, es pot, nosaltres fem la història,

Es pot.

Però com?? Amb totes les llibertats que teniu, voleu també la llibertat de pensar??

Utopia, utopia-pia-pia...

Llibertat, llibertat, llibertat...



cançó del grandissim Giorgio Gaber, Si Puó ; traducció meva*


* acabo de mudar-me de casa, i amb la meva habitual lentitud "traslladística"encara no he desempaquetat els diccionaris, així que la traducció és espontànea i sense consultes...ja la revisaré si cal, és que m'han vingut unes ganes irrefrenables de fer-la intel·ligible, la trobo genialment me-ra-ve-llo-sa! ;)
M'encanta trobar caricaturitzats amb fina ironia, en una cançó escrita quasi fa vint anys, als moderns-alternatius-tan-alliberats mega-guais actuals. Em sembla realment una de les radiografies socials més lúcides que he sentit. Gaber ho toca tot! I malauradament...continua encertant.

Al Alba

Rosa León canta Al Alba de L.Eduardo Aute

a tí, que me lees con prejuicios

(fotografia de Grete Stern)

DELTA

Si has creído que este escombro es mi pasado
hurgando en él para vender fragmentos
entérate de que ya hace tiempo me mudé
más hondo al centro de la cuestión

Si crees que puedes agarrarme, piensa otra vez:
mi historia fluye en más de una dirección
un delta que surge del cauce
con sus cinco dedos extendidos

Adrienne Rich



Portishead, All Mine

soñando, pintando, danzando: trazando un adiós sin tristeza, encontrando un lugar para Ser

SOPHIE SOÑABA SOPHIE PINTABA SOPHIE DANZABA

"Soñabas con estrellas aladas,
con flores que miman a flores
en los labios del infinito,
con fuentes de luz que se abren,
con eclosiones simétricas,
con sedas que respiran,
con ciencias serenas,
lejos de las casas de los mil dardos
de las prosternaciones de desiertos ingenuos,
entre mil milagros desordenados.
Soñabas con lo que reposa en la inmutable morada
de la claridad.
Pintabas una rosa desvelada,
un ramo de ondas,
un cristal vivo.

Pintabas las conchas
que recogías a la orilla del mar
y que colocabas en la mesa de dibujo
en torno a una concha grande
como un rebaño en torno a su pastor.
pintabas una lágrima entre el rocío,
una lágrima entre perlas.
Pintabas la claridad que hace latir el corazón,
la dulzura que hace mover los labios.
Pintabas la noche que tiende las estrellas,
el sueño claro,
el buen placer de las flores.

Danzabas la aurora que desborda a la tierra.
Danzabas el jardín estremecido al alba.

Danzabas en el paisaje enguantado de la luna
con los gnomos traviesos de la sombra.
Danzabas el desnudo que pierde su juguete de aire,
el placer que solloza desposeído.
Danzabas las seis butacas bermejas
más perspicaz que seis cerebros de filósofos,
mientras el patíbulo de marfil sombreaba en la lava
de lo oscuro,
la risa del polvo,
la noche del mediodía y sus canciones de grillos.
Danzabas el adiós."

Jean Arp, De "Días deshojados" 1887


nick drake: Place To Be

les noticies

No m'hi acostumo a dinar amb les noticies. N'acaben de dir una, de passada, - menys de vint segons-, que m'ha fet passar la gana. M'he quedat amb cara d'imbècil impotent, mentre retirava lentament la forquilla de la boca i deixava l'amanida sobre la taula, amb els ulls negats. A Afganistan, dos homes amb la cara tapada, dalt d'una moto, han seguit dues nenes de dotze i tretze anys que anaven a escola i les han ruixat amb àcid. És el "càstig exemplar" per les dones que tenen l'atreviment de voler-se instruir. Els hi han desfigurat el rostre, però segueixen vives. Així poden explicar què els hi passa a les nenes que volen fer "coses de nens". Se m'ha escapat un insult que no reproduïré aquí, però podeu substiuir-lo pel que volgueu, tots quedaran curts. Quin fàstic, quina Ràbia.
Dinem amb imatges de morts, amb nens desnutrits, mutilats; al Congo comença una altra guerra, absurda, bestial, tràgica, com totes. Una noticia s'encadena amb l'altra, creant una sensació d'irrealitat, de normalitat adquirida per la repetició. I després els anuncis: comprem, comprem, que ens manquen tantes coses...! Feia molt que no engegava el televisor, hauré de recordar de no fer-ho a les hores dels àpats.

CANVIS

He complert un any més, m'he tret pesos de sobre, m'he compromès; he viscut dies intensíssims, he sentit felicitat absoluta per instants; abraçada al teu costat mentre es feia de dia ens hem dit al mateix temps "la felicitat és ara!", i hem comprovat que la definició més propera a la felicitat deu ser l'absència de por. Estic empaquetant els trocets de la meva vida per traslladar-la a un altre lloc, d'aquí a tres dies canvio de casa i de ciutat. D'aires, literalment. Sento que camino molt més lleugera i sabent millor on vaig. Tot i estar-me recuperant d'una intoxicació, i estar convivint més del que voldria amb el dolor corporal, que tiba i tiba i amb el que costa acostumar-se...tinc moltes ganes de somriure: tinc l'ànima il·lusionada... Començo una nova etapa.
(Tenia tant a dir, i tan abandonat el bloc...que m'he autoimposat concisió extrema :D)

Edith Piaf - Non, je ne regrette rien

9/11/08 (i 3/11/08)

"DON'T LET ME BE MISUNDERSTOOD"

Nina Simone

Better Get It In Your Soul

Better Get It In Your Soul (Mingus Dynasty)

desmuntant referents: adéu, Benedetti

Déu meu, quina decepció, quina tristesa! Acabo d'enterar-me que el meu fins ara molt apreciat Mario Benedetti, -amb qui vaig innaugurar el blog!- és un dels "intel·lectuals" firmants del Manifiesto en contra de la persecución lingüística a Catalunya!! Què ha passat? Què m'he perdut? L'han entabanat? S'ha confós? M'havia confós ell a mi?? Ara mateix estic en estat de xoc...
El Manifiesto em sembla veritablement grotesc, i sols pot ser recolzat per persones amb intencions obscures o rematadament ignorants de la realitat de la nostra maltractada llengua al nostre propi país. Que Boadella's & company el recolzin no m'extranyava gens, gentussa de Ciutadans, espanyolistes acomplexats transvestits de progres victimistes...però algú de la talla ètica de Mario Benedetti?! No m'ho hauria esperat mai.
El Manifiesto va utilitzar com a pretext de naixement el suport a l'escriptora uruguayana Cristina Peri Rossi al ser acomiadada de Catalunya Ràdio; Benedetti és uruguayà, li ha pogut més el compatriotisme que la raó, que la justicia, que el sentit del ridícul?
De moment començo a plantejar-me una nova entrada per substituir la primera. És obvi que em continuen agradant literàriament les poesies de Benedetti. Però no puc separar la persona de la seva obra, i com a persona, m'ha decebut profundament.
Encara amb estupor i amb un regust amarg, et dic adéu, Benedetti, de la meva biblioteca íntima. Informa't bé abans de signar un manifest, o treu-te l'estupidesa dels ulls. Estic indignada, sí: t'apreciava molt.

vas dir:

punto final

"Para matar al hombre de la paz
para golpear su frente limpia de pesadillas
tuvieron que convertirse en pesadilla,
para vencer al hombre de la paz
tuvieron que congregar todos los odios
y además los aviones y los tanques,
para batir al hombre de la paz
tuvieron que bombardearlo hacerlo llama,
porque el hombre de la paz era una fortaleza
Para matar al hombre de la paz
tuvieron que desatar la guerra turbia,
para vencer al hombre de la paz
y acallar su voz modesta y taladrante
tuvieron que empujar el terror hasta el abismo
y matar mas para seguir matando,
para batir al hombre de la paz
tuvieron que asesinarlo muchas veces
porque el hombre de la paz era una fortaleza,
Para matar al hombre de la paz
tuvieron que imaginar que era una tropa,
una armada, una hueste, una brigada,
tuvieron que creer que era otro ejercito,
pero el hombre de la paz era tan solo un pueblo
y tenia en sus manos un fusil y un mandato
y eran necesarios mas tanques mas rencores
mas bombas mas aviones mas oprobios
porque el hombre de la paz era una fortaleza
Para matar al hombre de la paz
para golpear su frente limpia de pesadillas
tuvieron que convertirse en pesadilla,
para vencer al hombre de la paz
tuvieron que afiliarse siempre a la muerte
matar y matar mas para seguir matando
y condenarse a la blindada soledad,
para matar al hombre que era un pueblo
tuvieron que quedarse sin el pueblo."

Mario Benedetti
Punto Final. Chile, 1983.

i jo et dic: Catalunya és un poble de pau, per molt que Espanya vulgui "congregar tots els odis". El català ha sigut assassinat moltes vegades, i ha sobreviscut perquè és l'ànima d'un poble. Rellegir el que vas escriure parlant d'altres pobles i d'altres injusticies em meravella. En quin punt has perdut la visió lúcida de les coses? Crear falses persecussions és alimentar una "guerra tèrbola", i vinguent de l'imperialisme lingüístic espanyol, resulta simplement grotesc. Deixeu-nos viure en pau...i llibertat:

Raimon, Jo vinc d'un silenci:

"Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
jo vinc d’un silenci
que la gent romprà
jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant"

¿Definición..?

DEFINICIÓN

Podríamos tener una discusión sobre el amor.
Yo te diría que amo la curiosa manera
en que tu cuerpo y mi cuerpo se conocen,
exploradores que renuevan
el más antiguo acto del conocimiento.

Diría que amo tu piel y que mi piel te ama,
que amo la escondida torre
que de repente se alza desafiante
y tiembla dentro de mí
buscando la mujer que anida
en lo más profundo de mi interior de hembra.

Diría también que amo tus ojos
que son limpios y que también me penetran
con vaho de ternura o de preguntas.

Diría que amo tu voz
sobre todo cuando decís poemas,
pero también cuando sonás serio,
tan preocupado por entender
este mundo tan ancho y tan ajeno.

Diría que amo encontrarte
y sentir dentro de mí
una mariposa presa
aleteándome en el estómago
y muchas ganas de reírme
de la pura alegría de que existía y estás,
de saber que te gustan las nubes
y el aire frío de los bosques de Matagalpa.
Podríamos discutir si es serio
esto que te digo.
Si es una quemadura leve, de segundo,
tercer o primer grado.
Si hay o no que ponerle nombre a las cosas.
Yo sólo una simple frase afirmo
Te amo

Gioconda Belli

Algo Contigo

Tens raó, si parlo de "les nostres cançons", he de parlar de Via con Me, de Paolo Conte, de Com un Puny, d'en Raimon...i d'Algo Contigo versionada per en Calamaro. Va ser la primera, la vas triar tu, i m'evoca els primers nervis emocionants i còmplices de les primeres converses en la distància...i les passejades grandioses i turqueses per l'Elba de fa dos estius, quan teníem més temps per estar junts...i també vaig tenir més temps per espantar-me. Després de dies de molta feina i cansament, contratemps, bitllets d'avió impossibles...demà premi, arribes finalment de Roma. Per això, ara, la cançó. :)

Algo Contigo, Calamaro

Via Con Me

Va ser de seguida la nostra cançó quan me la vas fer escoltar.
Ho vam saber.
Ha passat més d'un any,han canviat colors, pors i passats;
hem adquirit moltes més cançons...
però aquesta sens dubte restará sempre la nostra,
per bonica, per simbòlica, per escaient..però sobretot,
per profètica.
Em vas trobar tancadíssima dins la presó dorada
i amb trampa en la que un altre m'havia reclós,
i el teu amor desinteressat i valent
em va alliberar.
Sé que t'he fet patir més que res al món, que has tingut
una paciència que m'ha ensenyat el valor
de la constància en l'estimar.
Mai ningú podrà saber quant bé m'has fet,
perquè el regal
més preuat que m'has donat,
és retornar-me a mi mateixa.
D'aquí poc, Paolo Conte a Roma.
Aquesta vegada no et deixaré plantat
amb les entrades a la mà. Paraula.
Alba

Paolo Conte, Via Con Me

"Via via …

Vieni via con me.
Niente più ti lega a questi luoghi
Neanche questi fiori azzuri.

Via via …
Neanche questo tempo grigio,
pieno di musiche
e di uomini che ti son piaciuti.

It’s wonderful
It’s wonderful
It’s wonderful
Good luck my baby
It’s wonderful
It’s wonderful
It’s wonderful
I dream of you
Chips chips chips
Du du du du du

Via via …
Vieni via con me.
Entra in questo amore buio
Non perderti per niente al mondo
Via via …
Non perderti per niente al mondo
Lo spettacolo d’arte varia
Di uno innamorato di te.

It’s wonderful
It’s wonderful
It’s wonderful
Good luck my baby
It’s wonderful
It’s wonderful
It’s wonderful
I dream of you
Chips chips chips
Du du du du du

Via via …
Vieni via con me.
Entra in questo amore buio
Pieno di uomini.
Via via …
Entra e fatti un bagno caldo
C’è un accappatoio azzurro
Fuori piove, è un mondo freddo.

It’s wonderful
It’s wonderful
It’s wonderful
Good luck my baby
It’s wonderful
It’s wonderful
It’s wonderful
I dream of you
Chips chips chips
Du du du du du..."

(més o menys, seria així:)

Vine, marxa d'aquí amb mi,
res més et lliga a aquest lloc,
ni tan sols aquestes flors blaves,

Vine, vine,
tampoc aquest temps gris,
ple de músiques i d'homes que t'han agradat.

Vine, vine, marxa d'aquí amb mi..
Entra dins d'aquest amor fosc..
No et perdis per res al món
l'espectacle d'arts variades
d'un enamorat de tu.

Vine, vine, marxa d'aquí amb mi,
entra dins d'aquest amor fosc, ple d'homes,
entra i pren un bany calent,
hi ha un barnús blau
a fora plou,és un món fred.


(ps: sí, me la vas fer escoltar oferint-me el teu
barnús blau...)

Alba

así en la "vida" como en el "arte"...

"Lo único feo en arte es aquello que no tiene carácter, es decir, que no presenta ninguna verdad, ni exterior, ni interior. Es feo en arte lo falso, lo artificial, lo que intenta ser bello en lugar de expresivo, lo rebuscado y afectado, lo que sonríe sin motivo, lo que se amanera sin razón, lo que se tuerce y se acomoda sin causa, cuanto carece de verdad y cuanto sea solo alarde de belleza o de gracia, cuanto mienta. Cuando un artista – con la intención de embellecer la naturaleza – atenúa la mueca del dolor, la deformación de la vejez, el horror de la perversidad; cuando la asfixia, la disfraza, la modera para complacer al público ignorante, crea fealdad porque le tiene miedo a la verdad."

(escultura: Fugit Amor, Rodin)

Auguste Rodin

reglas del juego

"El amor de mi hombre
no querrá rotularme y etiquetarme,
me dará aire, espacio,
alimento para crecer y ser mejor,
como una Revolución
que hace de cada día
el comienzo de una nueva victoria."

Gioconda Belli, escritora nicaragüense.
("Reglas del Juego Para Hombres que quieran amar a Mujeres Mujeres")

Urano Trígono Urano

risveglio...

Complicitá.
E senza chiederte niente, tutto mi hai dato.
Continuo a vivere acarezzatta di la nostra luce aranciona...sogno che si avvera.

Alba







"Anda,quítate el vestido
las flores y las trampas,
ponte la desnuda
violencia que recatas

y ven a mis brazos,
dejemos los datos,
seamos un cuerpo enamorado.

Anda,
deja que descubra
los montes de tu mapa,
la concupiscencia
secreta de tu alma
y ven a mis brazos,
dejemos los datos,
seamos un cuerpo enamorado.

Anda,
pídeme que viole
las leyes que te encarnan,
que no quede intacto
ni un poro en la batalla,
y ven a mis brazos,
dejemos los datos,
seamos un cuerpo enamorado.

Anda,
dime lo que sientes,
no temas si me mata,
que yo sólo entiendo
tus labios como espadas,
y ven a mis brazos,
dejemos los datos,
seamos un cuerpo enamorado".

Aute




Anda, Luis E. Aute

Puedo, Podría, Debo

(foto: R.Millán P.)

Puedo, podría, debo

"Si me dices por qué el pantano
parece infranqueable, entonces
te diré por qué pienso que
puedo atravesarlo si lo intento"

(M. Craig Moore)





Dream a Little Dream , Louis Amstrong

DISTÀNCIA

Sempre buscant el poema precís on trobar-te sigui quasi un fet tàctil.
Em pentino els cabells amb la convicció que ets tu qui en coneix a la perfecció el color i olor exactes, m'adormo amb la frase que em repeteixes cada dia des que ens hem separat: la dolçor del meu rostre encara adormit l'últim matí que ens hem despertat al mateix llit. En les cruels hores d'enfrontar-me als llençols massa suaus i sense tu, m'agrada creure que si m'estàs pensant amb força el rostre, esdevé igual de dolç que quan el vas mirar amb tanta devoció la darrera vegada.
T'enyoro.
Així doncs, recorro sola el record dels passos fets junts que se m'han quedat enganxats a les botes, entre fulles seques i gotes de bassals saltats abraçats, bitllets d'avió i sorra de jardins italians.
Intento retrobar la sensació de vida absolutament inqüestionable dels nostres instants junts.
Però sempre m'acaba trobant primer el dia que tu.
És dur continuar vivint a la torre de colors sense qui n'ha pintat les parets.
M'estimes des de lluny, amb por, amb massa por de tornar-me a perdre com per agafar-me fort.
Les cançons sonen igual de certes, les albades desperten del son de sofà post i pre conversa amb la mateixa punyent regularitat. La meva pell continua preguntant-me diàriament i sense avisar on són els llavis que tant l'han besat i quantes hores manquen pel retrobament; has deixat el mapa del meu cos més coronat que mai. I no obstant, la teva por no es dissipa.
No sé com més fer-te arribar la sinceritat descarnada de les meves llàgrimes callades, el dolor que m'empasso amb el fum de la cigarreta cada vegada que sento que et costa creure que sigui possible que simplement, aquest cop sí sóc tota per a tu. Perquè entremig, he pogut ser per a mi. Les paraules d'amor que t'intercanvio en la distància són llavors que espero germinin en el teu cor ferit i blindat. Esperant que un matí et llevis sense la sensació amarga del meu abandó passat punxan-te l'ànima. Esperant que deixis de dir-me Ti amo amb aquesta por que em glaça els sentits.


Alba


Com un puny

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

Raimon

BOCCA DI ROSA DE ANDRÈ

Rodin, Aurora e Tithonus

Bocca Di Rosa
La chiamavano bocca di rosa
metteva l'amore, metteva l'amore,
la chiamavano bocca di rosa
metteva l'amore sopra ogni cosa.

Appena scese alla stazione
nel paesino di Sant'Ilario
tutti si accorsero con uno sguardo
che non si trattava di un missionario.

C'è chi l'amore lo fa per noia
chi se lo sceglie per professione
bocca di rosa né l'uno né l'altro
lei lo faceva per passione.

Ma la passione spesso conduce
a soddisfare le proprie voglie
senza indagare se il concupito
ha il cuore libero oppure ha moglie.

E fu così che da un giorno all'altro
bocca di rosa si tirò addosso
l'ira funesta delle cagnette
a cui aveva sottratto l'osso.

Ma le comari di un paesino
non brillano certo in iniziativa
le contromisure fino a quel punto
si limitavano all'invettiva.

Si sa che la gente dà buoni consigli
sentendosi come Gesù nel tempio,
si sa che la gente dà buoni consigli
se non può più dare cattivo esempio.

Così una vecchia mai stata moglie
senza mai figli, senza più voglie,
si prese la briga e di certo il gusto
di dare a tutte il consiglio giusto.

E rivolgendosi alle cornute
le apostrofò con parole argute:
"il furto d'amore sarà punito-
disse- dall'ordine costituito".

E quelle andarono dal commissario
e dissero senza parafrasare:
"quella schifosa ha già troppi clienti
più di un consorzio alimentare".

E arrivarono quattro gendarmi
con i pennacchi con i pennacchi
e arrivarono quattro gendarmi
con i pennacchi e con le armi.

Il cuore tenero non è una dote
di cui sian colmi i carabinieri
ma quella volta a prendere il treno
l'accompagnarono malvolentieri.

Alla stazione c'erano tutti
dal commissario al sagrestano
alla stazione c'erano tutti
con gli occhi rossi e il cappello in mano,

a salutare chi per un poco
senza pretese, senza pretese,
a salutare chi per un poco
portò l'amore nel paese.

C'era un cartello giallo
con una scritta nera
diceva "Addio bocca di rosa
con te se ne parte la primavera".

Ma una notizia un po' originale
non ha bisogno di alcun giornale
come una freccia dall'arco scocca
vola veloce di bocca in bocca.

E alla stazione successiva
molta più gente di quando partiva
chi mandò un bacio, chi gettò un fiore
chi si prenota per due ore.

Persino il parroco che non disprezza
fra un miserere e un'estrema unzione
il bene effimero della bellezza
la vuole accanto in processione.

E con la Vergine in prima fila
e bocca di rosa poco lontano
si porta a spasso per il paese
l'amore sacro e l'amor profano.

Psique ReANIMAda

"Psique reanimada por el beso de Eros" ROMA, 1793, Antonio Canova


Sucedió. Y fue tu amor.

Alba


Dean Martin Thats Amore
(ps: credimi...)

Taronja

(obra: Vida ilusionada II de Poonam Singh)

L'ànima de Roma és llum taronja, que tenyeix de càlida tendresa totes les pedres magestuoses que conformen la ciutat. A cada racó hi ha Història mil·lenària i mil històries particulars.
Roma és el Tevere, les incomptables fontane, un sol taronja i nits plenes de vida, música i màgia. Però la meva Roma també són els teus llibres, les cortines taronges de la teva habitació que endolceixen encara més els teus gestos quan dorms al meu costat; és una alegria interna, una sensació d'estar a casa, de reconèixer-me en cada nou petit detall que descobreixo cada vegada que hi sóc. La meva Roma és perdre'm dins els teus ulls mentre escolto embadalida les mil coses que saps sobre antics reis i poetes guerrers. La meva Roma són les nostres passejades de cada nit pels carrers del centre cantant Parole Parole...és la Mina, ets tu venint-me a recollir a l'aeroport amb Amandoti esperant-me al cotxe...
Roma és la ciutat de l'home que estimo, la ciutat que m'ha acollit. A Roma hi ha també molta brutícia, hi ha pobresa, injustícies, hi ha fastigosos antros pijos de gent repugnant al costat de persones que no tenen res més que tristesa i desesperació. O sigui, Roma no és divina, Roma és molt, molt humana. I l'estimo com és. Amb la seva provinciana i ampul·losa gent moderna, amb la seva burgesia prepotent que infesta el que hauria de ser patrimoni de tots amb mansions d'artificiosa grandiositat. Estimo la misèria de Roma, el seu caos, la xuleria i els enfados continus dels seus habitants per qualsevol nimietat, mentre resten incomprensiblement passius davant la vergonyosa presa de pèl per part dels seus governants.
Estimo Roma tal com és perquè és la ciutat que em va triar a mi i que jo vaig triar al mateix temps sense ser-ne conscient. Perquè m'hi sento a casa, perquè allà estem construint casa nostra.
Per cert, ja he tornat al pati d'escola que és Girona. Grisa, petita, asfixiant, entendridorament endogàmica. Per sort hi sou vosaltres, familia. Bentrobats tots. Aquest cop he aterrat amb les maletes més carregades que mai... d'energia renovada!

Petons,

Alba

Tu Nombre me sabe a hierba Antonio Flores


"Porque te quiero a ti, porque te quiero
Cerré mi puerta una mañana y eché a andar
Porque te quiero a ti, porque te quiero
Dejé los montes y me vine al mar

Tu nombre me sabe a hierba
De la que nace en el valle
A golpes de sol y de agua
Tu nombre me lleva atado
En un pliege de tu talle
Y en el bies de tu enagua

Porque te quiero a ti, porque te quiero
Aunque estás lejos yo te siento a flor de piel
Porque te quiero a ti, porque te quiero
Se hace mas corto el camino aquel

Tu nombre me sabe a hierba
De la que nace en el valle
A golpes de sol y de agua
Tu nombre me lleva atado
En un pliege de tu talle
Y en el bies de tu enagua

Porque te quiero a ti, porque te quiero
Mi voz se rompe como el cielo al clarear
Porque te quiero a ti, porque te quiero
Dejo esos montes y me vengo al mar"

Joan Manel Serrat

ROMA,ROMA,ROMA...

El Tévere i de fons..."er cuppolone"

castell Sant'Angelo(a dalt)



Arc de Constantí als jardins del Colosseu

nit romana i genial..

el vídeo tarda una mica a carregar-se però val la pena...
Amandoti de Gianna Nannini amb la llengua dels signes italiana ;)

Ah, ROMA...

Roma : Subito dopo il tramonto




Roma...Roma...Roma...
Vida, alegria, pau, somriures...passejades pel Tévere, la nit, la musica, la poesia, la senzillesa d'un gest i la magestuositat de la ciutat que ens ha unit; la complicitat, l'amor, saber-nos completament amb qui i on toca...
La ciutat està preciosa, mig deserta, tots els racons estan exactament com els vaig deixar l'ùltima vegada...
Sembla que el temps s'aturi cada vegada que soc aqui. L'aire de Roma sense cap dubte em prova, em sento molt més energètica, vital...i Ell em diu que tinc una brillantor als ulls i a la pell com feia temps que no...
La veritat és que estic molt bé, encara no sé quan torno i no tinc cap ganes de pensar-hi. Demà anem a Nàpols. (Si, a conèixer les meves arrels!)
Quin gust escriure en català després de tants dies sentint i parlant només italià...malgrat escrigui amb el teclat italià i els accents tancats no existeixen.. :D
Petons a tots, gràcies per tot, estic de debò MOLT Bé....

Alba


ps: poso la canço que he rebut avui d'una de les persones que més estimo...(jo també t'enyoro, bonica, i si, aquests son dies d'alegria...)

Antonia Font, Alegria